Gaudí a través de l’exposició de Gaudí
Josep Mª Sostres*
L’exposició actualment oberta al públic al Saló del Tinell, organitzada per l’entitat “Amics de Gaudí”, ha arribat en el moment oportú -una mica demorada en relació amb l’any del Centenari coincident amb la valoració universal de Gaudí- , per a poder contemplar aquest ampli conjunt de la producció gaudiniana amb la major objectivitat cultural, és a dir, sense regatejar el nostre esforç a apreciar el que Gaudí significa, ni deixar que l’entusiasme desbordi els límits d’un tema de per si mateix tan apassionant.
Aquest esplèndid conjunt de fotografies, algunes d’elles ampliades a grandària major que el natural, les maquetes del Temple de la Sagrada Família, dibuixos originals de la mà del Mestre, mobles per ell dissenyats i que en el seu moment van ambientar els interiors dels seus edificis, constitueixen el valuós contingut d’aquesta Exposició. En ella poden admirar-se peces inèdites de gran interès, com ara els plans i seccions d’algunes de les seves obres, avui desaparegudes i que d’existir segurament no respondrien a l’exacta realitat present. Com és sabut, Gaudí corregia, modelava i improvisava en el curs de l’obra, apartant-se amb freqüència del projecte original. La plàstica adquireix en la seva obra un paper tan fonamental que determinats efectes solament haurien pogut aconseguir-se amb el modelat directe treballant sobre la matèria viva de la realitat. I per aquest motiu molts dels seus projectes ens recorden els dibuixos preparatoris d’un escultor, esbossant sobre el paper els volums i ritmes que com a punt de partida després haurà de desenvolupar en la matèria de la seva obra. Aquests plans i seccions exposats, de la cripta de la Colònia Güell, de la Casa Milà i Camps, del Convent de les Teresianes, del bellíssim pati de la Casa Batlló, s’han hagut de reconstruir en un delicat treball de replanteig i gràcies als esforços dels arquitectes don Lluís Bonet Garí i don César Martinell, tan coneguts de tots per la seva labor de divulgar l’obra gaudiana i que en aquesta ocasió ens ofereixen -com a homenatge de respectuós afecte a l’obra del Mestre- l’oportunitat d’admirar la complexa anatomia d’aquells edificis, la seva vida interior i la dinàmica planimetria generadora de les seves formes i estructures.
Gaudí, sempre en el límit de l’Arquitectura i les altres arts plàstiques, queda reflectit en l’Exposició en forma tal que ens ocorre meditar si el futur tindrà més en compte el gran escultor i pintor que va ser Gaudí que l’arquitecte pròpiament dit. La seva obra va ser, no obstant això, fruit d’una col·laboració a gran orquestra. I és un deure recordar en aquest moment els noms dels seus millors col·laboradors i que van formar al seu voltant el que avui diríem un equip, orientat i dirigit per la visió unitària del Mestre. Gaudí, el geni més potent del “Art Nouveau”, va tenir la intuïció precisa de triar aquelles personalitats imprescindibles sense les quals la seva obra no existiria, o almenys no posseiria una tan desbordant força de matisos i qualitats. Només cal recordar que els ampits de la Pedrera, veritables escultures en ferro, van ser obra de l’arquitecte Josep M.ª Jujol, així com algunes de les xemeneies del mateix edifici, les que ens recorden “formes desenvolupant-se en l’espai’’, i que són un precedent immediat de les escultures futuristes italianes, en particular de l’obra de Boccioni. També va intervenir Jujol, colorista extraordinari, en la realització dels bancs del Park Güell i les troballes plàstiques de les rosasses de la sala hipòstila. Convindrà algun dia ocupar-se extensament d’aquest gran artista, eclipsat per la glòria del geni i pel culte rendit posteriorment a la seva personalitat, igualment com ha succeït amb altres “partners” com Berenguer i Sugrañes, i valorar degudament l’aportació de cadascun d’ells a l'opus gaudinianà.
La fotografia ha sigut el grau auxiliar de l’Arquitectura i sense ella, per altra banda, no podria presentar-se l’obra d’un arquitecte tal com en l’exposició que ens ocupa. La fotografia, a més, ha influït considerablement en l’evolució de l’Arquitectura, com simultàniament succeïa amb les demés arts figuratives des de l’impresionisme al cubisme. És interessant en l’Exposició Gaudí seguir a través de la fotografia aquesta “forma de veure” que ens ha proporcionat l’objectiu, des de les primeres fotos contemporànies de l’arxiu Mas, descriptives, virtuoses, equilibrades de contrast de llum i ombra, fins a les més recents de Gomis-Prats i Català Roca, en les que la influència de l’art abstracte condiciona tècnica i tema i els valors espai-temps, així com una consciència més clara del objecte.
Com a punt final a aquests comentaris resulta obligada una referència al Tinell com a sala d'Exposicions. Aquest saló, el més bell espai de l’arquitectura gòtica civil, amb palpitants pedres d’evocacions històriques, representa pràcticament un local d’una superfície de 570 m² emplaçat en un lloc cèntric i aquest últim és el motiu que en ell es trobi instal·lada l’Exposició Gaudí. Hem d’afirmar que la funció d’exposar requereix un fons el més neutre possible per a evitar confusionismes i un lliure joc entre continent i contingut no sempre favorable a concedir el major relleu a la qualitat d’allò exposat. Afortunadament en aquest cas el joc ha sortit bé i l’arquitectura sòbria i despullada del Tinell i Gaudí s’identifiquen plenament com a expressió intemporal d’unes mateixes constants.
* «Gaudí a través de l’Exposició Gaudí». Diario de Barcelona. 13 juny 1956. Reimprès a: José María Sostres. Opiniones sobre Arquitectura. Murcia. Colegio de aparejadores. 1983. Pàgs. 73-76.