Col·lecció — ARCHIVE SERIES — 1

Amb motiu del cinquantè aniversari de la UPC, el premi d’escriptura Arxiu ETSAB es proposa explorar els límits narratius d’un dels millors arxius al voltant de l’ensenyament de l’arquitectura a Europa des del segle XVIII: el fons gràfic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. A través de l’edició d’un premi d’escriptura es pretén no només celebrar i donar a conèixer una part de la riquesa patrimonial de la UPC, sinó també construir una xarxa d’intercanvi cultural amb les institucions locals que en salvaguarden el llegat construït i amb algunes de les internacionals més prestigioses, que permeten comprendre la circulació de les idees en la formació de l’arquitecte.

Les lectures sobre el material d’arxiu s’enfronten a la paradoxa de la profunditat del pensament, que es desenvolupa només en les coses, i entre les coses. Per això, els registres en què l’activitat de l’arquitecte s’ha anat desenvolupant inclouen formats múltiples: plànols, plaques de vidre, negatius, llibretes, manuscrits, motlles, etc.; des de dibuixos fins a fotografies i rèpliques a escala real. Una mena d’arqueologia dels mitjans que convida a noves narratives transhistòriques a partir de les preguntes que interpel·len aquest material des del present, de manera que interpreten i reviuen el passat des de nous enfocaments metodològics.

La primera edició del premi d’escriptura Arxiu ETSAB se centra en el registre gràfic de la classe de dibuix de l’arquitecte Josep M. Jujol (1879-1949). Arquitecte per l’ETSAB (1906), col·laborador d’un gran nombre d’obres catalanes d’Antoni Gaudí, ingressà com a professor interí en aquest centre el 1909, en el qual s’encarregà de l’assignatura Flora i Fauna un any més tard. El 1913 obtingué la plaça de professor numerari de les assignatures Còpia de Detalls, Flora i Fauna i Modelatge en Fang. Per a la primera, Jujol professor portava els seus alumnes a visitar alguns dels edificis que constitueixen el llegat patrimonial més gran del romànic i el gòtic de Barcelona: l’Ajuntament, la seu de la Diputació, Sant Pau del Camp, Santa Anna, la Catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar, l’Hospital de la Santa Creu, etc. Allà no només explicava la història dels edificis, sinó que també feia comprendre a l’estudiant la complexitat dels sistemes constructius i el valor que hi té el detall. L’arxiu de la Càtedra Gaudí a l’ETSAB conserva 393 dibuixos digitalitzats pertanyents a les seves classes, en els quals la mà dels seus estudiants es barreja amb la grafia del professor, al costat de profuses sèries fotogràfiques que il·lustren les exposicions que feia a les aules de la Universitat Central.

Tal com l’arquitecte Enric Miralles (1955–2000) va relatar en l’escrit que acompanya aquesta convocatòria, en els dibuixos de Jujol no hi ha escala, tot sembla que es desplega en l’espai de la trobada fortuïta de les idees. El mateix passa amb els dibuixos dels seus estudiants, que sembla que es despleguen en una constant repetició que inclou la desconstrucció de les seves arquitectures des dels elements —portes, finestres, columnes, etc.—, l’exploració de la gramàtica de l’ornament —com ara l’estudi geomètric de superfícies ornamentals—i la dissecció de l’arquitectura com un cos viu, de la qual revela les múltiples anatomies. Tot això com una “escriptura xifrada que es presenta voluntàriament d’una manera arcaica”.