MIRALLES A L'ESCOLA

MIRALLES  A L’ESCOLA

No es casualitat que el conjunt d’exposicions en homenatge a Enric Miralles celebrades a Barcelona aquest any 2021, recordant que ara fa vint anys que ens va deixar, acabin a l’Escola d’Arquitectura. Ell formava part d’un grup d’arquitectes que entenien l’aprenentatge, la docència i la practica de l’arquitectura, no com un conjunt de parcel·les separades, sinó com una activitat continua on aprendre, ensenyar i projectar entrecreuaven descobriments i situacions que es reflectien les unes en les altres.

Des de l’any 1977 va formar part del grup de joves docents, liderat per Albert Viaplana, que encara son recordats com un referent a l’escola. Amb els anys també va estendre la seva activitat docent en universitats internacionals, com ara la Städelschule de Frankfurt o la Universitat de Harvard.

Però va ser durant els cursos 1994-95, 1995-96 i 1996-97 que l’Enric Miralles va dirigir tres tallers consecutius de projectes d'últim curs a l'ETSAB i es en aquesta trilogia d’experiències on millor va poder desplegar un programa propi que reflectia la seva manera d'entendre l'aprenentatge per a la professió d'arquitecte. La trilogia no va ser casual. Plantejada des d’un l'inici, s'entenia com una única experiència desplegada al llarg de les tres edicions, on els alumnes canviaven, però la reflexió i la feina s'arrossegava de forma natural d'un curs a l'altre.

Aquesta exposició fa memòria d’aquells anys amb l’exposició dels materials amb els quals es va treballar i a través de la mirada retrospectiva d’alguns dels alumnes que van participar als tallers.

El material de treball era la Ciutat, ciutat que es va concretar en tres territoris: primer Venècia, després Viena i finalment Istanbul. L'aproximació a cada una d’elles es va fer a través d'un projecte que fos capaç de contenir-la. A Venècia va ser el de Le Corbusier per a l'hospital de San Giobbe, a Viena la Karl Marx Hof de Karl Ehn i, finalment, Istanbul es va veure representada pel Gran Bazar.

Com a companyia i inici de la reflexió, s'oferia un punt de vista determinat. Durant el primer any venia fixat pel concepte de deriva, desenvolupat en els textos situacionistes i en especial de Guy Debord. El segon curs, el punt de vista anava de la ma dels textos del grup OULIPO, i en especial de Raymond Queneau i Georges Perec. Durant el tercer i últim curs es va oferir el treball de Villegé, amb els affiches lacerées i els décollages.

El taller de Venècia va tenir una primera part dedicada al coneixement de la ciutat a través del projecte de Le Corbusier, per arribar a la producció de materials d’aproximació a la construcció del lloc, sota la interpretació dels textos situacionistes. Més endavant es va introduir un programa concret: la construcció d’una Escola d’Art propera a l’hospital de Le Corbusier. Aquest programa era idèntic al desenvolupat a Glasgow en un curs internacional per a estudiants d'arquitectura, motivat pel centenari de l'edifici de l’escola d’art de Mackintosh. Alguns estudiants del taller, amb Maurici Pla com a professor, es van desplaçar durant el segon quadrimestre a Glasgow, per participar en el curs internacional.

El taller de Viena es va iniciar amb exercicis que comportaven la definició d’una proposta a partir de la combinació de tres paraules escollides d’entre unes llistes que, d’alguna manera, representaven Viena. La constricció “oulipiana” havia de permetre afegir nous condicionants per a la construcció de fragments urbans. La segona part del curs es va dedicar íntegrament al treball sobre la Karl Marx Hoff, des de la perspectiva de l’infant.

El taller d’Istanbul partia de l’emmagatzematge com a mètode d’aproximació a la ciutat i en concret al Gran Bazar. L’acumulació d’estrats pròpia de la ciutat d’Istanbul es posava en paral·lel als treballs de Villeglé, introduint el concepte d’acumulació de temps i memòria. Es demanava emmagatzemar un d’aquests quatre materials: fragments, aigua, llum o persones. I així es produïa l’arribada a l’edifici del Gran Bazar que seria repensat, transformat o manipulat com a realitat equivalent a la pròpia ciutat.

En els dos primers cursos es van acompanyar els tallers amb dues assignatures optatives, desenvolupades pels mateixos professors.
La primera utilitzava com a guió per a l'anàlisi d'arquitectures contemporànies els conceptes desenvolupats per Italo Calvino a les conferències titulades Seis propuestas para el próximo milenio.
La segona, titulada Lliçons d'estil, girava entorn del llibre Exercices de style, de Raymond Queneau, relacionant-lo amb un element concret: la columna, i un arquitecte: James Stirling.

L'exposició mostra com a materialització de l’experiència les aportacions d'alumnes d'aquests cursos, quatre per a cada any, que han reelaborat material propi rememorant el seu aprenentatge en el taller concret on van participar.