Des de 1817
La història de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona no és només una successió de dates, sinó el relat d’una vocació col·lectiva per transformar l’entorn. Tot va començar el 1817, sota l’impuls d’Antoni Cellers a l’Escola de Llotja. Aquells primers passos, que recollien les aspiracions de figures com Pasqual Pere Moles, van cristal·litzar finalment el 1875 amb la fundació de l’Escuela Provincial de Arquitectura. En aquells anys fundacionals, l'escola no caminava sola: bevia de la saviesa pràctica de les escoles de Mestres d’Obres, una col·laboració fonamental que va permetre el desenvolupament del gran cicle modernista. Sota el guiatge d’Elies Rogent i Lluís Domènech i Montaner, l’aula i la ciutat es van convertir en un mateix laboratori de bellesa i identitat.
Amb l’arribada del segle XX i el Pla d’Estudis de 1914, la formació es va fer més complexa i exigent. L’esperit del Noucentisme va impregnar els projectes de l’època, enfocant el talent de la comunitat acadèmica cap a la construcció de les institucions públiques i el teixit industrial català. Tot i això, aquest camí d’obertura es va veure tràgicament interromput. L’intent renovador liderat per Josep Torres Clavé el 1938 va quedar estroncat per la Guerra Civil, donant pas a dècades de cert aïllament i un ensenyament més retòric. Durant aquell parèntesi, la modernitat bategava amb més força fora de les aules que dins, fins que l’any 1956 la creació de la Càtedra Gaudí, actualment dirigida per Galdric Santana, va recuperar el fil de la investigació i el rigor històric.
El 1961 va marcar un punt d’inflexió físic i conceptual: el trasllat a la Zona Universitària de Pedralbes. En el nou edifici de Josep Maria Segarra Solsona, l’escola va començar a mirar cara a cara les necessitats socials del moment. La creació del Laboratori d’Urbanisme (LUB) per part de Manuel de Solà-Morales el 1968 va situar la recerca urbana en el cor de la docència, una aposta que es va consolidar amb l’ingrés de l’escola a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) el 1973.
L’etapa democràtica, amb la direcció d’Oriol Bohigas, va portar una onada d’aire fresc i una estreta connexió amb el municipalisme català. L’edifici de José Antonio Coderch, inaugurat el 1985, es va convertir en el símbol d’una escola que no només ensenyava arquitectura, sinó que participava activament en la reinvenció de Barcelona. A partir dels anys 80, la mirada es va eixamplar encara més: Manuel Ribas Piera va introduir el paisatgisme com a disciplina essencial, i els programes d’intercanvi com l’Erasmus van transformar l’ETSAB en una cruïlla de cultures. L’arribada de l’estudiantat internacional i la consolidació dels programes de màster i doctorat van fer de l’escola un node global.
Avui, des de l’horitzó de la contemporaneïtat, l’ETSAB es referma com un espai on la tradició de l'arquitecte generalista conviu amb l'especialització necessària per afrontar els reptes climàtics i socials. Amb infraestructures pensades per al treball col·laboratiu, com la biblioteca inaugurada el 2009, l’escola continua sent un lloc d’aprenentatge compartit on cada generació aporta la seva mirada per seguir construint una arquitectura més inclusiva, sostenible i humana.